viernes, 15 de enero de 2016

XARXA METEOROLÒGICA DEL ESPAI NATURAL GUILLERIES SAVASSONA


                           La Xarxa Meteorològica del Espai Natural Guilleries-Savassona

 En aquest projecte gestionem una petita xarxa d'estacions que están situades o bé dins del parc o al voltant. aquesta xarxa, ara composta de 9 estacions en temps real, (la majoria Davis, tret de la Campbell de Sant Julià de Vilatorta) hi hem recuperat dues estacions del Ajuntament de Susqueda, la de Coll de Condreu i la del Santuari del Coll, i també gestionem la de Sant Hilari Sacalm en col·laboració amb l'entitat Bojos pel Temps.
Totes les estacions és poden consultar a: www.meteovilatorta.cat/xarxa
En clicar sobre l'icona de l'estació apareix un requadre on és mostra l'informació meteorològica actual i al costat l'imatge de la webcam, sempre que s'en disposi. Aquestes icones varien de color en funció de la temperatura del moment, i canvien per unes altres en cas de precipitació.
També he anat situant les estacions a Meteoclimatic, on també si poden consultar les dades. Les estacions funcionen en mode FTP i des de el nostre servidor agafem les dades cada 10 minuts i les posem als diferents espais web, tot plegat mentre anem generant una base de dades que ha de servir per a tota mena de treballs de recerca en l'àmbit del Espai Natural.
 
 

viernes, 26 de diciembre de 2014

COMUNIDOR DE L'ESGLESIA VELLA DE SANT GREGORI

Sant Gregori.

Església vella de Sant Gregori.

Història de l'església. L'any 882 al municipi de Sant Gregori ja s’esmenta l’existència d’una església parroquial a l’actual veïnat de l’Església, donada pel bisbe Teotari a la Seu de Santa Maria de Girona , i dedicada a Sant Gregori el Magne, papa de Roma entre els anys 590 i 604.

Situada a 1 km a l'oest del poble modern de Sant Gregori, aquest temple inicial hauria estat una petita construcció preromànica de la qual no se'n conserven restes. Al segle X o XI s'hauria ampliat, segons es pot veure en el pergamí de consagració realitzada pel bisbe Odó entre els anys 995-1010 .

Aquesta església inicial devia tenir planta de creu llatina, una nau i capçal amb tres absis, cimbori i creuer. La nau devia tenir la llargada de l'actual i la portada era la mateixa. Es conserven dos dels tres absis primitius. Després de la primera consagració del bisbe Odó sembla que va ser consagrada per segon cop el 1038.

En el segles XIII i XIV s'hi varen dur a terme importants reformes; obertura dels murs laterals de la nau i construcció de les capelles, donant com a resultat un temple de tres naus com és l'actual. El 1588 es construí la pica baptismal, de la mateixa època és la capella del Roser, acabada abans de 1606, i la del Sant Crist. De principis del segle XVII seria també l'actual campanar.
A la primera meitat del segle XVIII es dueren a terme noves reformes: s'allargaren les naus del creuer amb les dues capelles fondes. Primer fou la del costat de l'evangeli, al 1727. La que es troba al costat de l'epístola és de 1730. Es construí la sagristia nova, destruint l'absidiola lateral romànica que falta. L'any 1851 s'hauria acabat el remat abarrocat que configura l'actual façana principal. Finalment el 1984 s'hi realitzaren obres de restauració.

L'actual configuració de l'església respon a una estructura de planta de creu llatina, actualment amb tres naus, capelles laterals, cimbori i dues ales que parteixen del creuer a cada banda. L'absis central és semicircular, amb volta de mig punt rebaixada i tres finestres de tipus romànic de doble esqueixada. Hi ha una absidiola al seu costat amb una finestra.
A l'altra banda hi ha la sagristia en el lloc on anteriorment hi havia l'absidiola que falta. El cimbori amb quatre petxines ve suportat sobre quatre arcs sostinguts sobre amples pilastres. A la part superior hi ha una lluerna.

Les capelles del Roser i del Sant Crist, construïdes al segle XVII, s'obren a la nau central amb arcs de canó rebaixats de pedra. El cor existent, del segle XVI, és un treball gòtic, amb nervis de pedra que sostenen l'arc rebaixat que s'aguanta a cada costat de nau damunt una petita cornisa.


Al segle XVIII es construí la sagristia i s'allargà l'edifici per ponent, amb la construcció de les noves capelles del Sagrat Cor i de Sant Andreu, i la façana abarrocada actual.

El Comunidor (3), del segle XVIII, està situat a la planta superior en una torre, alta, amb quatre finestres d'arc de mig punt, obertes als quatre vents i coberta piramidal. En ella es conserva la part superior d'una escala de cargol de pedra que hi accedia.

Durant les restauracions interiors de l'any 1984 s'hi van trobar tres lipsanoteques de fusta amb relíquies i documents dels segles XI a XIV, entre els quals les actes de consagració de l'església.

Darrera els absis de l'església hi ha una creu de terme gòtica , del segle XV, destruïda l'any 1936 i reconstruïda posteriorment. L’any 1998 es va restaurar l’exterior de l’església. Des de l'any 1971 fa gairebé totes les funcions parroquials una església de nova construcció l'any 1969, ubicada al nucli urbà de Sant Gregori.



(3) Els comunidors són construccions de pedra, obertes als quatre vents, situades al costat de l'església, que servien per conjurar els mals que amenaçaven els pobles, generalment tempestes. Aquestes construccions són generalment quadrades, amb una creu al sostre, tot i que a vegades són de planta circular. Els capellans recotaven pregàries i conjurs contra les tempestes per allunyar-les dels camps del poble. Aquestes cerimònies també es feien des dels porxos de les esglésies o des de les cambres situades dalt dels campanars. 








@Fotografia: Lluís Solanas


http://www.pedresdegirona.cat/girones/sant_gregori.htm



martes, 12 de agosto de 2014

COMUNIDOR DE SANTA MARIA DEL CONGOST (Osona)



COMUNIDORS, meteorología popular i religió
Petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l'esglèsia, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades (Gran Enciclopèdia Catalana)

Un comunidor - dit també esconchurador en aragonès - és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants. Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir lescalamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Prepirineus i els Pirineus, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna. (wikipedia.org)


La relació de l’home amb el medi natural es desenvolupa i evoluciona per la influencia de factors variats i diferents i es fruit d’una complexitat i mutabilitat que depèn del moment històric, és a dir, del conjunt d’elements econòmics, socials i culturals d’una determinada època. Si avui veiem el medi natural com un component més de les nostres existències, una variable que influeix en la vida quotidiana però que pot ser controlada –excepte per les seves manifestacions més “violents” i catastròfiques–, no s’ha d’oblidar que hi va haver èpoques en què aquesta relació era molt més extrema.
Avui dia podem explicar els fenòmens meteorològics, preveure la majoria d’aquests i, en certa forma, controlar-los o, almenys, intentar controlar les seves conseqüències. A més dels avenços científics, cal considerar la ingent transformació de la nostra societat que, d’agrícola, ha passat a ser industrial i finalment tecnològica. Tots aquests factors són importants i decisius per entendre el canvi radical de la percepció del medi natural. Els satèl·lits, les antenes meteorològiques i els centres d’investigació representen materialment la relació de l’home contemporani amb el medi ambient, subratllant el seu carácter científic.
Des dels orígens de la humanitat, molt especialment quan els humans vam aprendre a fer de pagesos i ramaders, que hem viscut preocupats pels canvis meteorològics extrems. Ho sabem, per transmission oral i per pròpia experiència, i per tant, d’una punta a l’altra del món, i en totes les èpoques, de maneres diferents, els humans mirem al cel i li demanem complicitat i li preguem benvolença. A les zones rurals encara es conserven costums com per exemple la que fa que, davant tempestes amenaçadores, s’acostuma a encendre candeles beneïdes el dia de la Candelera; també s’havia cremat i es crema llorer i romaní, sempre prèviament beneïts el diumenge de Rams. Al nord d’Europa encara hi ha el costum de posar pedres punxegudes o destrals a les finestres per tallar la fúria el mal temps. Existien moltes pràctiques individuals, familiars, transmeses de pares a fills, però també rituals col·lectius, més complexos, ben organitzats, i en el cas de la catòlica Europa, presidits i dirigits per l’Església.

De les creus de terme i pedrons als comunidors: una amplia varietat de formes constructives.

Considerats com a recordatoris que anualment s’havia de celebrar en el punt on s’alçaven, una imploració de bon temps per tal de garantir les bones collites i espantar els horrors de la fam. I de les senzilles construccions es deriva cap a la construcción de comunidors, segons Jordi Dalmau   per tal de garantir l’aixopluc del sacerdot celebrant i els seus ajudants.
Es possible trobar testimonis de visions precedents si observem atentament el territori i identifiquem les restes materials d’aquest passat; estem parlant dels comunidors que es troben escampats en força comarques de la Catalunya interior i de muntanya. Es tracta, gairebé sempre, de construccions a quatre vents bastides al costat de les esglésies, petits edificis de pedra, la majoria de planta quadrada, coneguts amb el nom de comunidors.
Alguns d’ells es troben també incorporats com una torre a la mateixa església, altres són senzilles construccions en porxo, com el cas dels de Porqueres (Pla de l’Estany), Vallfogona (Ripollès) o els berguedans de la Guàrdia (Sagàs) o el de Sant Martí de Merlès (Santa Maria de Merlès) .
Algunes formes més complexes, com per exemple, la de torre a un costat de la façana, com el de Llorà (Gironès) o el de Lledó (Garrotxa), o aixecat sobre de l’absis
com es pot observar a Fonolleres i Peratallada (Baix Empordà). Hi ha exemples, com el d’Ullastret (Baix Empordà), que el comunidor es construeix a l’extrem de llevant de la nau o sobre una cantonada de la façana de ponent, com a Palausator i Vullpellac (Baix Empordà), com una atalaia. Existeixen també exemples caracteritzats per una major simplicitat estructural, com una simple planta – sempre oberta als quatre vents – a sobre delcampanar, com a Torrent (Baix Empordà). I en molts llocs, que no tenien comunidor, es servien dels campanars per exorcitzar el mal temps, com es, probablement, el cas del campanar de l’església de Sant Martí de Montclar, Berguedà. Qualsevol que sigui la seva forma i els materials constructius, arreu, els comunidors són unes construccions situades en indrets elevats, propers a les esglésies on els capellans realitzaven el ritual de comunir.

La cerimònia de comunir

Més enllà del valor arquitectònic que poden tenir aquestes construccions, el que sembla molt interessant, però subvalorat, és el seu valor històrico-antropològic.
Per entendre-ho cal mirar el medi geogràfic amb ulls diferents, posar el punt d’observació uns segles enrere i intentar sentir els valors intangibles del passat i del paisatge d’una manera diferent. La funció d’aquests petits edificis, els comunidors, està “guardada” en el seu nom. El terme català comunidor ve del verb comunir que deriva del llatí commonere, així que, d’acord amb la definició present en el Diccionari de Llengua catalana, els comunidors es construïen per conjurar i exorcitzar una cosa que, en aquell temps, terroritzava la població: el mal temps. En èpoques passades, quan els coneixements meteorològics eren limitats i aproximatius, els fenòmens que avui preocupen relativament a la societat contemporània eren fortament temuts perquè en depenia la supervivència de la comunitat sencera, sent la societat de llavors eminentment agrícola. Temporals, calamarses, tempestes i, sens dubte, inundacions i sequeres constituïen perills reals amb greus conseqüències per a l’economia local; perdre o guanyar cultius era una seriosa preocupació que angoixava sobretot a aquella part de població més vinculada al món agrari. Davant d’un enemic imbatible com el mal temps, l’home del passat es defensava com podia, amb els seus mitjansi coneixements, i intentava contrarestar el mal amb les seves forces. Així que, junt i paral·lelament a certa resignació, deguda a l’incontrolabilitat dels fenòmens, es va generar una forma de reacció embeguda de religiositat popular i necessitat de supervivència. Adversitats incontrolables però no incontrastables, els comunidors representen la voluntat i el desesperat intent de lluitar.

L’elaboració de la por o, més ben dit, la canalització d’aquest sentiment primordial cap a un objecte (persones, coses, fenòmens, etc.) són un procés en què participen diversos factors, entre ells, imatges culturals resultants de supersticions i creences barrejades a religió i problemes concrets. En el cas particular del mal temps es pot pensar en una interpretació màgica del real, entenent la màgia com a manifestació d’actes produïts per éssers fantàstics.
Aquesta percepció climatològica reflecteix una ideologia de suggestions alimentades per una constant sensació d’inseguretat, sentiment que troba l’explicació dels fenòmens meteorològics en la intervenció d’entitats malvades. Una manera per justificar el racionalment inexplicable. El recurs al sobrenatural pot proporcionar solucions o, almenys, trobant responsabilitats, “tranquil·litza” els ànims impressionables amb certeses, encara que sorprenents.

La conjura del mal

En la tradició folklòrica catalana són moltes les referències a la presència i actes d’esperits malèvols que amenacen i afligeixen les comunitats, especialment rurals, destruint els seus mitjans de subsistència. I a tantes accions corresponen sengles mesures per contraposar-se al Mal, que testimonien la vivor de tals creences. Des de la “prevenció domèstica”, com el col·locar a les finestres ganivets en forma de creu per allunyar les bruixes i bruixots, fins a intervencions més estructurades que preveien la participación de la comunitat, com el recórrer a les campanes i als comunidors, que foragitaven les tempestes i les entitats malignes que les provocaven, hi ha diversos i curiosos exemples de la supersticiosa religiositat popular de Catalunya.
Molt interessant és veure com la presencia de les bruixes i |bruixots juga un paper dominant en les plagues de la societat camperola. En l’edat moderna aquests éssers es converteixen en la principal causa de les calamitats climàtiques, és a dir, la seva presencia proporcionava la clau interpretativa dels processos mediambientals d’una altra manera inexplicables. Conseqüentment, l’ús dels mitjans per contrastar els seus atacs assoleix el seu punt àlgid en aquesta època. Les raons d’aquest fenomen s’han de buscar en una situació general de crisi, que vivia llavors Catalunya al costat de la resta d’Europa, tant d’àmbit material com espiritual, a causa de problemes econòmics variats i al tens clima de la Reforma i Contrareforma. Així que la regió catalana també es trobava en una època de malestar i conflictes i fins i tot caracteritzada per episodis climàtics aspres.
La lògica popular agreuja els mecanismos que generava la crisi, i elabora la seva pròpia explicació associant els problemas amb què havia de lluitar a l’acció de les bruixes. Tot això s’acompanyava d’una urgència de domini de les jerarquies que va desembocar en la determinació d’un responsable i en la seva persecució. La violenta cacera que es va desencadenar a mitjan el segle XVII a Catalunya fou, llavors, la manifestació violenta d’una exigencia de control que va trobar en el fenomen de la bruixeria un àmbit indubtablement fèrtil, pel seu caràcter multiforme i pel seu grau de penetració tant a nivell de culte com a nivell popular.
A la publicació La Bruixa catalana es llegeix: «Segons el poble, els mals principals que resulti de els reunions de bruixes són:
el mal temps, les tempestats i les pedregades » creença, aquesta, encara viva en l’època de la compilació de l’esmentat estudi, el segle XIX, i que Cels Gomis acompanya amb una sèrie de testimonis caracteritzats per la malèfica intervenció d’aquests éssers i la ferma resposta de la comunitat. I si les bruixes amb els seus encanteris i ciència oculta representen el Mal, els comunidors són un recurs per defensar-se’n, per contrarestar-lo. Són els testimonis tangibles d’una mentalitat que va caracteritzar bona part de la historia “popular” catalana.
Així, l’existència i la presència al territorio d’aquests edificis petits i senzills ha de llegir-se a la llum d’una certa conducta que, si avui sembla el resultat de creences populars i supersticions, aleshores representava una realitat tan arrelada en la societat rural, la qual produIa una litúrgia de comportaments a nivell comunitari. De fet s’havia desenvolupat un ritual, complementari i paral·lel a l’oficial, que preveia la participació de sacerdots i fidels, units i organitzats per defensar els seus béns del Mal: quan la comunitat s’adonava de la imminent arribada d’una tempesta responia amb celeritat i resolució per protegir-se. Les bruixes|bruixots, servidores del dimoni, actuaven en nom del Mal provocant la devastació amb les seves tempestes, i la col·lectivitat tenia a la seva disposició mitjans com les campanes i els comunidors.
Tot succeïa de manera molt ràpida: advertit el perill, el sacerdot es preocupava que les campanes de l’església toquessin a bon temps per avisar els fidels i també per allunyar els maleficis de les bruixes. Si l’acció de les campanes no era suficient, la comunitat disposava del comunidor per continuar lluitant; allà es complia l’acte del comunir amb un cerimonial específic que preveia exorcismes i conjurs contra el mal temps: fórmules i oracions del tipus «Et comuneixo, tempestat malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant,» «Escorta, negra tempestat, Crist venç, Crist regna, Crist impera» i, sens dubte, amb
l’auxili del Signe de la Creu fet en dirección de la tempesta i repetit en els quatre punts cardinals.
El Centre Excursionista de Catalunya publicà un ritual recuperat de l’any 1743 L’EROL 35 amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar: «Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme: “Que et circundi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant. Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”».
El calendari cristià va assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: respectivament, el 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu, i el 14 de setembre, festa de l’Exaltació
de la Santa Creu. Dintre d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se dels seus llocs, per si havien de practicar algun exorcisme dels referits.
I és clar, la oració Ad petendam pluviam era utilitzada per demanar la pluja quan la sequera persistia i amenaçava les collites, i fins i tot preveia un possible excés, per si es posava a ploure massa; el text implorava un equilibri sensat: «Atorgueu-nos el socors oportú d’una pluja suficient».
Cels Gomis va aplegar diferents casos de creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915, de trobades de capellans amb bruixes durant la cerimònia del comunir. El capellà de Dosrius: “El senyor rector va alçar el peu i l’escolà, que era un meu parent, li va llevar la sabata i la va llençar als núvols. Llavors el temporal va passar i la sabata del rector va ser trobada, al cap d’uns quants dies, dins del pou de glaç que hi ha a l’altra banda de la riera (contat per una dona de Dosrius, d’uns trenta-sis anys d’edat).”(2)

Els comunidors, doncs, representen la confluència de diferents factors (religiosos, teològics, climàtics, econòmico-socials) elaborats per la cultura popular que podia comptar també amb el suport de l’Església (almenys en la seva presencia al món rural). Són els testimonis d’una visió de la realitat caracteritzada per una forta transfiguració dels seus elements, interpretats més com a símbols que com a objectes o fenòmens. I així va ser també per la meteorologia i el medi natural que, combinats i amalgamats amb aspects socioculturals, produïren comportaments i costums que encara podem percebre I conèixer en aquests.
Ludovica Corussi (L'Erol)



El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorologia

ESCONJURADERO, meteorología popular y religión
Los esconjuraderos (del aragonés esconchurar: conjurar) son un elemento arquitectónico característico de la cultura y tradiciones pirinaicas, con fuerte presencia en el pirineo aragonés. Los esconjuraderos son pequeñas construcciones o templetes que desde el siglo XVI al XVIII se construyeron específicamente para albergar rituales destinados a esconjurar o conjurar tormentas o tronadas, las plagas y otros peligros que amenazaban a las cosechas. (wikipedia.org)

Existe un interesante artículo de Francisco Martin León i Ramon Pascual Berghaenel publicado en la revista RAM sobre meteorología: Esconjuraderos, ahuyentando tormentas, con interesantes explicaciones sobre estas construcciones y las creencias que motivarón si existencia, así como fotos de algunas de ellas existentes especialmente en el norte del país y en zonas de montaña
.





SANTA MARIA DEL CONGOST

 Vallès Oriental (segle XVIII)

41º47'18" N -  2º15'27" E - 585m.













COMUNIDOR DE SANTA MARIA DE PORQUERES (Pla de l'Estany)


COMUNIDORS, meteorología popular i religió

Petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l'esglèsia, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades (Gran Enciclopèdia Catalana)

Un comunidor - dit també esconchurador en aragonès - és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants. Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir lescalamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Prepirineus i els Pirineus, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna. (wikipedia.org)


La relació de l’home amb el medi natural es desenvolupa i evoluciona per la influencia de factors variats i diferents i es fruit d’una complexitat i mutabilitat que depèn del moment històric, és a dir, del conjunt d’elements econòmics, socials i culturals d’una determinada època. Si avui veiem el medi natural com un component més de les nostres existències, una variable que influeix en la vida quotidiana però que pot ser controlada –excepte per les seves manifestacions més “violents” i catastròfiques–, no s’ha d’oblidar que hi va haver èpoques en què aquesta relació era molt més extrema.
Avui dia podem explicar els fenòmens meteorològics, preveure la majoria d’aquests i, en certa forma, controlar-los o, almenys, intentar controlar les seves conseqüències. A més dels avenços científics, cal considerar la ingent transformació de la nostra societat que, d’agrícola, ha passat a ser industrial i finalment tecnològica. Tots aquests factors són importants i decisius per entendre el canvi radical de la percepció del medi natural. Els satèl·lits, les antenes meteorològiques i els centres d’investigació representen materialment la relació de l’home contemporani amb el medi ambient, subratllant el seu carácter científic.
Des dels orígens de la humanitat, molt especialment quan els humans vam aprendre a fer de pagesos i ramaders, que hem viscut preocupats pels canvis meteorològics extrems. Ho sabem, per transmission oral i per pròpia experiència, i per tant, d’una punta a l’altra del món, i en totes les èpoques, de maneres diferents, els humans mirem al cel i li demanem complicitat i li preguem benvolença. A les zones rurals encara es conserven costums com per exemple la que fa que, davant tempestes amenaçadores, s’acostuma a encendre candeles beneïdes el dia de la Candelera; també s’havia cremat i es crema llorer i romaní, sempre prèviament beneïts el diumenge de Rams. Al nord d’Europa encara hi ha el costum de posar pedres punxegudes o destrals a les finestres per tallar la fúria el mal temps. Existien moltes pràctiques individuals, familiars, transmeses de pares a fills, però també rituals col·lectius, més complexos, ben organitzats, i en el cas de la catòlica Europa, presidits i dirigits per l’Església.

De les creus de terme i pedrons als comunidors: una amplia varietat de formes constructives.

Considerats com a recordatoris que anualment s’havia de celebrar en el punt on s’alçaven, una imploració de bon temps per tal de garantir les bones collites i espantar els horrors de la fam. I de les senzilles construccions es deriva cap a la construcción de comunidors, segons Jordi Dalmau   per tal de garantir l’aixopluc del sacerdot celebrant i els seus ajudants.
Es possible trobar testimonis de visions precedents si observem atentament el territori i identifiquem les restes materials d’aquest passat; estem parlant dels comunidors que es troben escampats en força comarques de la Catalunya interior i de muntanya. Es tracta, gairebé sempre, de construccions a quatre vents bastides al costat de les esglésies, petits edificis de pedra, la majoria de planta quadrada, coneguts amb el nom de comunidors.
Alguns d’ells es troben també incorporats com una torre a la mateixa església, altres són senzilles construccions en porxo, com el cas dels de Porqueres (Pla de l’Estany), Vallfogona (Ripollès) o els berguedans de la Guàrdia (Sagàs) o el de Sant Martí de Merlès (Santa Maria de Merlès) .
Algunes formes més complexes, com per exemple, la de torre a un costat de la façana, com el de Llorà (Gironès) o el de Lledó (Garrotxa), o aixecat sobre de l’absis
com es pot observar a Fonolleres i Peratallada (Baix Empordà). Hi ha exemples, com el d’Ullastret (Baix Empordà), que el comunidor es construeix a l’extrem de llevant de la nau o sobre una cantonada de la façana de ponent, com a Palausator i Vullpellac (Baix Empordà), com una atalaia. Existeixen també exemples caracteritzats per una major simplicitat estructural, com una simple planta – sempre oberta als quatre vents – a sobre delcampanar, com a Torrent (Baix Empordà). I en molts llocs, que no tenien comunidor, es servien dels campanars per exorcitzar el mal temps, com es, probablement, el cas del campanar de l’església de Sant Martí de Montclar, Berguedà. Qualsevol que sigui la seva forma i els materials constructius, arreu, els comunidors són unes construccions situades en indrets elevats, propers a les esglésies on els capellans realitzaven el ritual de comunir.

La cerimònia de comunir

Més enllà del valor arquitectònic que poden tenir aquestes construccions, el que sembla molt interessant, però subvalorat, és el seu valor històrico-antropològic.
Per entendre-ho cal mirar el medi geogràfic amb ulls diferents, posar el punt d’observació uns segles enrere i intentar sentir els valors intangibles del passat i del paisatge d’una manera diferent. La funció d’aquests petits edificis, els comunidors, està “guardada” en el seu nom. El terme català comunidor ve del verb comunir que deriva del llatí commonere, així que, d’acord amb la definició present en el Diccionari de Llengua catalana, els comunidors es construïen per conjurar i exorcitzar una cosa que, en aquell temps, terroritzava la població: el mal temps. En èpoques passades, quan els coneixements meteorològics eren limitats i aproximatius, els fenòmens que avui preocupen relativament a la societat contemporània eren fortament temuts perquè en depenia la supervivència de la comunitat sencera, sent la societat de llavors eminentment agrícola. Temporals, calamarses, tempestes i, sens dubte, inundacions i sequeres constituïen perills reals amb greus conseqüències per a l’economia local; perdre o guanyar cultius era una seriosa preocupació que angoixava sobretot a aquella part de població més vinculada al món agrari. Davant d’un enemic imbatible com el mal temps, l’home del passat es defensava com podia, amb els seus mitjansi coneixements, i intentava contrarestar el mal amb les seves forces. Així que, junt i paral·lelament a certa resignació, deguda a l’incontrolabilitat dels fenòmens, es va generar una forma de reacció embeguda de religiositat popular i necessitat de supervivència. Adversitats incontrolables però no incontrastables, els comunidors representen la voluntat i el desesperat intent de lluitar.

L’elaboració de la por o, més ben dit, la canalització d’aquest sentiment primordial cap a un objecte (persones, coses, fenòmens, etc.) són un procés en què participen diversos factors, entre ells, imatges culturals resultants de supersticions i creences barrejades a religió i problemes concrets. En el cas particular del mal temps es pot pensar en una interpretació màgica del real, entenent la màgia com a manifestació d’actes produïts per éssers fantàstics.
Aquesta percepció climatològica reflecteix una ideologia de suggestions alimentades per una constant sensació d’inseguretat, sentiment que troba l’explicació dels fenòmens meteorològics en la intervenció d’entitats malvades. Una manera per justificar el racionalment inexplicable. El recurs al sobrenatural pot proporcionar solucions o, almenys, trobant responsabilitats, “tranquil·litza” els ànims impressionables amb certeses, encara que sorprenents.

La conjura del mal

En la tradició folklòrica catalana són moltes les referències a la presència i actes d’esperits malèvols que amenacen i afligeixen les comunitats, especialment rurals, destruint els seus mitjans de subsistència. I a tantes accions corresponen sengles mesures per contraposar-se al Mal, que testimonien la vivor de tals creences. Des de la “prevenció domèstica”, com el col·locar a les finestres ganivets en forma de creu per allunyar les bruixes i bruixots, fins a intervencions més estructurades que preveien la participación de la comunitat, com el recórrer a les campanes i als comunidors, que foragitaven les tempestes i les entitats malignes que les provocaven, hi ha diversos i curiosos exemples de la supersticiosa religiositat popular de Catalunya.
Molt interessant és veure com la presencia de les bruixes i |bruixots juga un paper dominant en les plagues de la societat camperola. En l’edat moderna aquests éssers es converteixen en la principal causa de les calamitats climàtiques, és a dir, la seva presencia proporcionava la clau interpretativa dels processos mediambientals d’una altra manera inexplicables. Conseqüentment, l’ús dels mitjans per contrastar els seus atacs assoleix el seu punt àlgid en aquesta època. Les raons d’aquest fenomen s’han de buscar en una situació general de crisi, que vivia llavors Catalunya al costat de la resta d’Europa, tant d’àmbit material com espiritual, a causa de problemes econòmics variats i al tens clima de la Reforma i Contrareforma. Així que la regió catalana també es trobava en una època de malestar i conflictes i fins i tot caracteritzada per episodis climàtics aspres.
La lògica popular agreuja els mecanismos que generava la crisi, i elabora la seva pròpia explicació associant els problemas amb què havia de lluitar a l’acció de les bruixes. Tot això s’acompanyava d’una urgència de domini de les jerarquies que va desembocar en la determinació d’un responsable i en la seva persecució. La violenta cacera que es va desencadenar a mitjan el segle XVII a Catalunya fou, llavors, la manifestació violenta d’una exigencia de control que va trobar en el fenomen de la bruixeria un àmbit indubtablement fèrtil, pel seu caràcter multiforme i pel seu grau de penetració tant a nivell de culte com a nivell popular.
A la publicació La Bruixa catalana es llegeix: «Segons el poble, els mals principals que resulti de els reunions de bruixes són:
el mal temps, les tempestats i les pedregades » creença, aquesta, encara viva en l’època de la compilació de l’esmentat estudi, el segle XIX, i que Cels Gomis acompanya amb una sèrie de testimonis caracteritzats per la malèfica intervenció d’aquests éssers i la ferma resposta de la comunitat. I si les bruixes amb els seus encanteris i ciència oculta representen el Mal, els comunidors són un recurs per defensar-se’n, per contrarestar-lo. Són els testimonis tangibles d’una mentalitat que va caracteritzar bona part de la historia “popular” catalana.
Així, l’existència i la presència al territorio d’aquests edificis petits i senzills ha de llegir-se a la llum d’una certa conducta que, si avui sembla el resultat de creences populars i supersticions, aleshores representava una realitat tan arrelada en la societat rural, la qual produIa una litúrgia de comportaments a nivell comunitari. De fet s’havia desenvolupat un ritual, complementari i paral·lel a l’oficial, que preveia la participació de sacerdots i fidels, units i organitzats per defensar els seus béns del Mal: quan la comunitat s’adonava de la imminent arribada d’una tempesta responia amb celeritat i resolució per protegir-se. Les bruixes|bruixots, servidores del dimoni, actuaven en nom del Mal provocant la devastació amb les seves tempestes, i la col·lectivitat tenia a la seva disposició mitjans com les campanes i els comunidors.
Tot succeïa de manera molt ràpida: advertit el perill, el sacerdot es preocupava que les campanes de l’església toquessin a bon temps per avisar els fidels i també per allunyar els maleficis de les bruixes. Si l’acció de les campanes no era suficient, la comunitat disposava del comunidor per continuar lluitant; allà es complia l’acte del comunir amb un cerimonial específic que preveia exorcismes i conjurs contra el mal temps: fórmules i oracions del tipus «Et comuneixo, tempestat malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant,» «Escorta, negra tempestat, Crist venç, Crist regna, Crist impera» i, sens dubte, amb
l’auxili del Signe de la Creu fet en dirección de la tempesta i repetit en els quatre punts cardinals.
El Centre Excursionista de Catalunya publicà un ritual recuperat de l’any 1743 L’EROL 35 amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar: «Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme: “Que et circundi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant. Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”».
El calendari cristià va assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: respectivament, el 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu, i el 14 de setembre, festa de l’Exaltació
de la Santa Creu. Dintre d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se dels seus llocs, per si havien de practicar algun exorcisme dels referits.
I és clar, la oració Ad petendam pluviam era utilitzada per demanar la pluja quan la sequera persistia i amenaçava les collites, i fins i tot preveia un possible excés, per si es posava a ploure massa; el text implorava un equilibri sensat: «Atorgueu-nos el socors oportú d’una pluja suficient».
Cels Gomis va aplegar diferents casos de creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915, de trobades de capellans amb bruixes durant la cerimònia del comunir. El capellà de Dosrius: “El senyor rector va alçar el peu i l’escolà, que era un meu parent, li va llevar la sabata i la va llençar als núvols. Llavors el temporal va passar i la sabata del rector va ser trobada, al cap d’uns quants dies, dins del pou de glaç que hi ha a l’altra banda de la riera (contat per una dona de Dosrius, d’uns trenta-sis anys d’edat).”(2)

Els comunidors, doncs, representen la confluència de diferents factors (religiosos, teològics, climàtics, econòmico-socials) elaborats per la cultura popular que podia comptar també amb el suport de l’Església (almenys en la seva presencia al món rural). Són els testimonis d’una visió de la realitat caracteritzada per una forta transfiguració dels seus elements, interpretats més com a símbols que com a objectes o fenòmens. I així va ser també per la meteorologia i el medi natural que, combinats i amalgamats amb aspects socioculturals, produïren comportaments i costums que encara podem percebre I conèixer en aquests.
Ludovica Corussi (L'Erol)

El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorologia

ESCONJURADERO, meteorología popular y religión
Los esconjuraderos (del aragonés esconchurar: conjurar) son un elemento arquitectónico característico de la cultura y tradiciones pirinaicas, con fuerte presencia en el pirineo aragonés. Los esconjuraderos son pequeñas construcciones o templetes que desde el siglo XVI al XVIII se construyeron específicamente para albergar rituales destinados a esconjurar o conjurar tormentas o tronadas, las plagas y otros peligros que amenazaban a las cosechas. (wikipedia.org)

Existe un interesante artículo de Francisco Martin León i Ramon Pascual Berghaenel publicado en la revista RAM sobre meteorología: Esconjuraderos, ahuyentando tormentas, con interesantes explicaciones sobre estas construcciones y las creencias que motivarón si existencia, así como fotos de algunas de ellas existentes especialmente en el norte del país y en zonas de montaña.





SANTA MARIA DE PORQUERES
Pla de l'Estany
42º07'18"N - 2º44'54"E - 180 m















COMUNIDOR DE SANT JOAN D'OLÓ (Bages)



COMUNIDORS, meteorología popular i religió
Petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l'esglèsia, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades (Gran Enciclopèdia Catalana)

Un comunidor - dit també esconchurador en aragonès - és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants. Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir lescalamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Prepirineus i els Pirineus, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna. (wikipedia.org)


La relació de l’home amb el medi natural es desenvolupa i evoluciona per la influencia de factors variats i diferents i es fruit d’una complexitat i mutabilitat que depèn del moment històric, és a dir, del conjunt d’elements econòmics, socials i culturals d’una determinada època. Si avui veiem el medi natural com un component més de les nostres existències, una variable que influeix en la vida quotidiana però que pot ser controlada –excepte per les seves manifestacions més “violents” i catastròfiques–, no s’ha d’oblidar que hi va haver èpoques en què aquesta relació era molt més extrema.
Avui dia podem explicar els fenòmens meteorològics, preveure la majoria d’aquests i, en certa forma, controlar-los o, almenys, intentar controlar les seves conseqüències. A més dels avenços científics, cal considerar la ingent transformació de la nostra societat que, d’agrícola, ha passat a ser industrial i finalment tecnològica. Tots aquests factors són importants i decisius per entendre el canvi radical de la percepció del medi natural. Els satèl·lits, les antenes meteorològiques i els centres d’investigació representen materialment la relació de l’home contemporani amb el medi ambient, subratllant el seu carácter científic.
Des dels orígens de la humanitat, molt especialment quan els humans vam aprendre a fer de pagesos i ramaders, que hem viscut preocupats pels canvis meteorològics extrems. Ho sabem, per transmission oral i per pròpia experiència, i per tant, d’una punta a l’altra del món, i en totes les èpoques, de maneres diferents, els humans mirem al cel i li demanem complicitat i li preguem benvolença. A les zones rurals encara es conserven costums com per exemple la que fa que, davant tempestes amenaçadores, s’acostuma a encendre candeles beneïdes el dia de la Candelera; també s’havia cremat i es crema llorer i romaní, sempre prèviament beneïts el diumenge de Rams. Al nord d’Europa encara hi ha el costum de posar pedres punxegudes o destrals a les finestres per tallar la fúria el mal temps. Existien moltes pràctiques individuals, familiars, transmeses de pares a fills, però també rituals col·lectius, més complexos, ben organitzats, i en el cas de la catòlica Europa, presidits i dirigits per l’Església.

De les creus de terme i pedrons als comunidors: una amplia varietat de formes constructives.

Considerats com a recordatoris que anualment s’havia de celebrar en el punt on s’alçaven, una imploració de bon temps per tal de garantir les bones collites i espantar els horrors de la fam. I de les senzilles construccions es deriva cap a la construcción de comunidors, segons Jordi Dalmau   per tal de garantir l’aixopluc del sacerdot celebrant i els seus ajudants.
Es possible trobar testimonis de visions precedents si observem atentament el territori i identifiquem les restes materials d’aquest passat; estem parlant dels comunidors que es troben escampats en força comarques de la Catalunya interior i de muntanya. Es tracta, gairebé sempre, de construccions a quatre vents bastides al costat de les esglésies, petits edificis de pedra, la majoria de planta quadrada, coneguts amb el nom de comunidors.
Alguns d’ells es troben també incorporats com una torre a la mateixa església, altres són senzilles construccions en porxo, com el cas dels de Porqueres (Pla de l’Estany), Vallfogona (Ripollès) o els berguedans de la Guàrdia (Sagàs) o el de Sant Martí de Merlès (Santa Maria de Merlès) .
Algunes formes més complexes, com per exemple, la de torre a un costat de la façana, com el de Llorà (Gironès) o el de Lledó (Garrotxa), o aixecat sobre de l’absis
com es pot observar a Fonolleres i Peratallada (Baix Empordà). Hi ha exemples, com el d’Ullastret (Baix Empordà), que el comunidor es construeix a l’extrem de llevant de la nau o sobre una cantonada de la façana de ponent, com a Palausator i Vullpellac (Baix Empordà), com una atalaia. Existeixen també exemples caracteritzats per una major simplicitat estructural, com una simple planta – sempre oberta als quatre vents – a sobre delcampanar, com a Torrent (Baix Empordà). I en molts llocs, que no tenien comunidor, es servien dels campanars per exorcitzar el mal temps, com es, probablement, el cas del campanar de l’església de Sant Martí de Montclar, Berguedà. Qualsevol que sigui la seva forma i els materials constructius, arreu, els comunidors són unes construccions situades en indrets elevats, propers a les esglésies on els capellans realitzaven el ritual de comunir.

La cerimònia de comunir

Més enllà del valor arquitectònic que poden tenir aquestes construccions, el que sembla molt interessant, però subvalorat, és el seu valor històrico-antropològic.
Per entendre-ho cal mirar el medi geogràfic amb ulls diferents, posar el punt d’observació uns segles enrere i intentar sentir els valors intangibles del passat i del paisatge d’una manera diferent. La funció d’aquests petits edificis, els comunidors, està “guardada” en el seu nom. El terme català comunidor ve del verb comunir que deriva del llatí commonere, així que, d’acord amb la definició present en el Diccionari de Llengua catalana, els comunidors es construïen per conjurar i exorcitzar una cosa que, en aquell temps, terroritzava la població: el mal temps. En èpoques passades, quan els coneixements meteorològics eren limitats i aproximatius, els fenòmens que avui preocupen relativament a la societat contemporània eren fortament temuts perquè en depenia la supervivència de la comunitat sencera, sent la societat de llavors eminentment agrícola. Temporals, calamarses, tempestes i, sens dubte, inundacions i sequeres constituïen perills reals amb greus conseqüències per a l’economia local; perdre o guanyar cultius era una seriosa preocupació que angoixava sobretot a aquella part de població més vinculada al món agrari. Davant d’un enemic imbatible com el mal temps, l’home del passat es defensava com podia, amb els seus mitjansi coneixements, i intentava contrarestar el mal amb les seves forces. Així que, junt i paral·lelament a certa resignació, deguda a l’incontrolabilitat dels fenòmens, es va generar una forma de reacció embeguda de religiositat popular i necessitat de supervivència. Adversitats incontrolables però no incontrastables, els comunidors representen la voluntat i el desesperat intent de lluitar.

L’elaboració de la por o, més ben dit, la canalització d’aquest sentiment primordial cap a un objecte (persones, coses, fenòmens, etc.) són un procés en què participen diversos factors, entre ells, imatges culturals resultants de supersticions i creences barrejades a religió i problemes concrets. En el cas particular del mal temps es pot pensar en una interpretació màgica del real, entenent la màgia com a manifestació d’actes produïts per éssers fantàstics.
Aquesta percepció climatològica reflecteix una ideologia de suggestions alimentades per una constant sensació d’inseguretat, sentiment que troba l’explicació dels fenòmens meteorològics en la intervenció d’entitats malvades. Una manera per justificar el racionalment inexplicable. El recurs al sobrenatural pot proporcionar solucions o, almenys, trobant responsabilitats, “tranquil·litza” els ànims impressionables amb certeses, encara que sorprenents.

La conjura del mal

En la tradició folklòrica catalana són moltes les referències a la presència i actes d’esperits malèvols que amenacen i afligeixen les comunitats, especialment rurals, destruint els seus mitjans de subsistència. I a tantes accions corresponen sengles mesures per contraposar-se al Mal, que testimonien la vivor de tals creences. Des de la “prevenció domèstica”, com el col·locar a les finestres ganivets en forma de creu per allunyar les bruixes i bruixots, fins a intervencions més estructurades que preveien la participación de la comunitat, com el recórrer a les campanes i als comunidors, que foragitaven les tempestes i les entitats malignes que les provocaven, hi ha diversos i curiosos exemples de la supersticiosa religiositat popular de Catalunya.
Molt interessant és veure com la presencia de les bruixes i |bruixots juga un paper dominant en les plagues de la societat camperola. En l’edat moderna aquests éssers es converteixen en la principal causa de les calamitats climàtiques, és a dir, la seva presencia proporcionava la clau interpretativa dels processos mediambientals d’una altra manera inexplicables. Conseqüentment, l’ús dels mitjans per contrastar els seus atacs assoleix el seu punt àlgid en aquesta època. Les raons d’aquest fenomen s’han de buscar en una situació general de crisi, que vivia llavors Catalunya al costat de la resta d’Europa, tant d’àmbit material com espiritual, a causa de problemes econòmics variats i al tens clima de la Reforma i Contrareforma. Així que la regió catalana també es trobava en una època de malestar i conflictes i fins i tot caracteritzada per episodis climàtics aspres.
La lògica popular agreuja els mecanismos que generava la crisi, i elabora la seva pròpia explicació associant els problemas amb què havia de lluitar a l’acció de les bruixes. Tot això s’acompanyava d’una urgència de domini de les jerarquies que va desembocar en la determinació d’un responsable i en la seva persecució. La violenta cacera que es va desencadenar a mitjan el segle XVII a Catalunya fou, llavors, la manifestació violenta d’una exigencia de control que va trobar en el fenomen de la bruixeria un àmbit indubtablement fèrtil, pel seu caràcter multiforme i pel seu grau de penetració tant a nivell de culte com a nivell popular.
A la publicació La Bruixa catalana es llegeix: «Segons el poble, els mals principals que resulti de els reunions de bruixes són:
el mal temps, les tempestats i les pedregades » creença, aquesta, encara viva en l’època de la compilació de l’esmentat estudi, el segle XIX, i que Cels Gomis acompanya amb una sèrie de testimonis caracteritzats per la malèfica intervenció d’aquests éssers i la ferma resposta de la comunitat. I si les bruixes amb els seus encanteris i ciència oculta representen el Mal, els comunidors són un recurs per defensar-se’n, per contrarestar-lo. Són els testimonis tangibles d’una mentalitat que va caracteritzar bona part de la historia “popular” catalana.
Així, l’existència i la presència al territorio d’aquests edificis petits i senzills ha de llegir-se a la llum d’una certa conducta que, si avui sembla el resultat de creences populars i supersticions, aleshores representava una realitat tan arrelada en la societat rural, la qual produIa una litúrgia de comportaments a nivell comunitari. De fet s’havia desenvolupat un ritual, complementari i paral·lel a l’oficial, que preveia la participació de sacerdots i fidels, units i organitzats per defensar els seus béns del Mal: quan la comunitat s’adonava de la imminent arribada d’una tempesta responia amb celeritat i resolució per protegir-se. Les bruixes|bruixots, servidores del dimoni, actuaven en nom del Mal provocant la devastació amb les seves tempestes, i la col·lectivitat tenia a la seva disposició mitjans com les campanes i els comunidors.
Tot succeïa de manera molt ràpida: advertit el perill, el sacerdot es preocupava que les campanes de l’església toquessin a bon temps per avisar els fidels i també per allunyar els maleficis de les bruixes. Si l’acció de les campanes no era suficient, la comunitat disposava del comunidor per continuar lluitant; allà es complia l’acte del comunir amb un cerimonial específic que preveia exorcismes i conjurs contra el mal temps: fórmules i oracions del tipus «Et comuneixo, tempestat malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant,» «Escorta, negra tempestat, Crist venç, Crist regna, Crist impera» i, sens dubte, amb
l’auxili del Signe de la Creu fet en dirección de la tempesta i repetit en els quatre punts cardinals.
El Centre Excursionista de Catalunya publicà un ritual recuperat de l’any 1743 L’EROL 35 amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar: «Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme: “Que et circundi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant. Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”».
El calendari cristià va assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: respectivament, el 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu, i el 14 de setembre, festa de l’Exaltació
de la Santa Creu. Dintre d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se dels seus llocs, per si havien de practicar algun exorcisme dels referits.
I és clar, la oració Ad petendam pluviam era utilitzada per demanar la pluja quan la sequera persistia i amenaçava les collites, i fins i tot preveia un possible excés, per si es posava a ploure massa; el text implorava un equilibri sensat: «Atorgueu-nos el socors oportú d’una pluja suficient».
Cels Gomis va aplegar diferents casos de creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915, de trobades de capellans amb bruixes durant la cerimònia del comunir. El capellà de Dosrius: “El senyor rector va alçar el peu i l’escolà, que era un meu parent, li va llevar la sabata i la va llençar als núvols. Llavors el temporal va passar i la sabata del rector va ser trobada, al cap d’uns quants dies, dins del pou de glaç que hi ha a l’altra banda de la riera (contat per una dona de Dosrius, d’uns trenta-sis anys d’edat).”(2)

Els comunidors, doncs, representen la confluència de diferents factors (religiosos, teològics, climàtics, econòmico-socials) elaborats per la cultura popular que podia comptar també amb el suport de l’Església (almenys en la seva presencia al món rural). Són els testimonis d’una visió de la realitat caracteritzada per una forta transfiguració dels seus elements, interpretats més com a símbols que com a objectes o fenòmens. I així va ser també per la meteorologia i el medi natural que, combinats i amalgamats amb aspects socioculturals, produïren comportaments i costums que encara podem percebre I conèixer en aquests.
Ludovica Corussi (L'Erol)

El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorologia

ESCONJURADERO, meteorología popular y religión
Los esconjuraderos (del aragonés esconchurar: conjurar) son un elemento arquitectónico característico de la cultura y tradiciones pirinaicas, con fuerte presencia en el pirineo aragonés. Los esconjuraderos son pequeñas construcciones o templetes que desde el siglo XVI al XVIII se construyeron específicamente para albergar rituales destinados a esconjurar o conjurar tormentas o tronadas, las plagas y otros peligros que amenazaban a las cosechas. (wikipedia.org)

Existe un interesante artículo de Francisco Martin León i Ramon Pascual Berghaenel publicado en la revista RAM sobre meteorología: Esconjuraderos, ahuyentando tormentas, con interesantes explicaciones sobre estas construcciones y las creencias que motivarón si existencia, así como fotos de algunas de ellas existentes especialmente en el norte del país y en zonas de montaña.




SANT JOAN D'OLÓ
Bages
41º50'49,92"N - 2º00'16,15"E - 674m











El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.
L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré:
Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca. El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.
Era habitual [ encara que no just, val a dir-ho ], que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts: una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra. Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam! L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capellà.
Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la pràctica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada [ en llengua castellana, barragana ], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que tenia el seu origen, en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal, permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir ( fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany ).
A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses - sempre al marge de l’església oficial - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites, de trencar arbres i arrasar boscos, posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases. Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir(**) aquella tempesta. El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb els guarniments sacerdotals, en acabar, sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar els suports i el sostre del comunidor! Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.
El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.
Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianès, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos.


© Antonio Mora Vergés





@Fotografia : Lluís Solanas